A l'ombra d'un arbre un lleó dormia una migdiada. Un ratolí que jugava per les branques no se'n va adonar i jugant, jugant, va caure damunt l'esquena del lleó i el va despertar. Molt enfadat, el lleó, d'una grapada, el va atrapar.
El ratolí, en veure's pres del rei dels animals, li va demanar perdó i, tot plorant, li va dir que ell, en cas de necessitat,l'ajudaria. El lleó va riure de valent, com el podia ajudar una bestiola tan petita si ell era tan gros i tan valent? Tanta gràcia li va fer, que el va deixar lliure. Molt temps després, el lleó va caure a les xarxes d'uns caçadors i, com que no podia sortir-ne tota i la seva gran força i el seu poder, es va posar a rugir tan fort com podia. I vet aquí que, per casualitat, aquell ratolinet no era gaire lluny i, en sentir el lleó, va córrer a ajudar-lo: va rosegar amb les seves dentetes les malles de la xarxa fins que va fer un forat prou gran i el lleó va poder sortir i s'escapà, gràcies al ratolí, d'una mort certa. I des d'aquell dia el ratolí i el lleó van ser amics inseparables!
Font: http://www.xtec.es/~averges3/segon/faules/lleorat.htm
Espero que aquest conte us faci reflexionar sobre la confiança amb els altres encara que les diferències siguin molt grans, perquè tothom ens pot sorpendre i donar confiança quan més ho necessitem.
Noies, aquest conte le sentit moltes vegades, però cada vegada que el llegeixo o l'escolto m'agrada com si fós la primera vegada, és un conte preciós amb una "moraleja" que fa pensar fins hi tot a les persones més egoistes i penso que pot obrir el cor i la ment de totes les persones, és un conte ideal, gràcies per compartir-lo amb tots nosaltres :), Anna M.
ResponEliminaPues yo lo he estado imaginando en forma teatral. es divertido.
ResponEliminaEs la primera vegada que llegeixo aquest conte i trobo que és una història preciosa sobre l'amistat. En l'actualitat, el món que vivim i el context que ens envolta ens fa ser de vegades molt egoistes o creure'ns que no necessitem l'ajuda de ningú. Estendre la mà a una persona per tal de donar-li ajuda és un dels gestos més bonics que hom pot fer. El conte, una metàfora del que ens podria passar a nosaltres mateixos ens ha d'ajudar a confiar en la gent i a deixar-nos conèixer.
ResponEliminaPrimer que tot hem d'agraïr-vos els vostres comentaris estimats bloggers!
ResponEliminaNosaltres estem d'acord amb tu Anna, és un conte que per molt que el coneguis sempre et fa reflexionar. De vegades, hi ha gent que no vol l'ajuda dels que ells consideren "inferiors" però en el moment que necessiten de veritat ser ajudats, no tenen valor a dir "NO". Si ens ho parem a pensar, arribem a la conclusió que vivim en un món totalment egoïsta en què el generós, es converteix en una persona estranya.
Janaina, imaginant'ho com una película resulta més divertit oi? El món audiovisual ens crida! WEB 2.0!
I sobre els que ens comentes Adrià, pensem exactament el mateix. Viure en una societat com l'actual ens fa creure que no necessitem ningú però a l'hora de la veritat, no podem estar sols, necessitem als altres, als nostres. I tot sempre basat en la confiança, perquè sinó, en què es basen les relacions personals?
Confiar és estimar, tindre un muscle on plorar, tindre un amic, saber a qui acudir en cas que et faci falta.....Confiar és la base per a una relació entre persones.
ResponEliminaSigueu feliços!
I tant que sí companys!! La confiança ÉS LA BASE! Tot el que ens mou, ens mou per la confiança. Si l'objectiu de les persones és aconseguir la felicitat, com es vol aconseguir aquesta sinó es té confiança en un mateix ni en els altres?!
ResponEliminaDEIXA'T CONÈIXER I SÉ FELIÇ!